Minicurs de gravat a Verdú
El dissabte, 3 d’octubre, el gravador Antoni P. Vidal va impartir un minicurs de gravat.
Aquesta activitat estava organitzada per la galeria d’art Cal Talaveró de Verdú i el club de cultura TR3SC. El motiu del curset estava relacionat amb l’actual exposició de Cal Talaveró, Construccions, d'Antoni P. Vidal oberta fins al 25 d’octubre.
Els participants, de la mà de l’artista gravador amb taller de gravat a Lleida, van prendre contacte amb aquesta tècnica artística i van poder realitzar el seu primer gravat amb força encert.
Es va completar la jornada amb una visita guiada per la població de Verdú i un magnífic berenar-sopar amb productes típics de la comarca.
Després de l’experiència desitgem que més d’un dels assistents al curset s’animi a desenvolupar i aprofundir en el coneixement del gravat.
Gràcies a tots, participants i organitzadors, per la col·laboració i simpatia.
Escrit del poeta Jordi Solé Alòs al voltant de l'obra d'aquesta exposició
Que el teu pinzell
afuselli l’arbre que perd les fulles
i de les rels, les branques
i els troncs buits, en neixin
marcs tortuosos
Carrer amunt, cada paret, cul de sac o racó profund s’envolava dolçament però, de manera terriblement imparable. Trebols capgirats i fins a grans tones de runa, moguts per una força vinguda de no se sap on, arribaven amb fantàstics remolins dels indrets més allunyats i polsosos. On hi havia hagut una plaça oberta i clara, ara s’hi alçava un casalot fosc plantat vora la seva ombra gegantina. Camins sencers, amb els seus destins i les seves dreceres perdudes, s’esberlaven sota els crits de les boques, els ulls i els punys. Els rius de fang que corrien pels marjals, aviat emmudiren en forma de maons vermells i merlets altíssims des d’on s’abastava tot aquell engranatge opac. Bigues, teules i encara més fang, contorsionats en una dansa de nusos, estelles i antigues rieres de saba vella. I ben amunt, atrapat per gorges estretes, un sostre escumejant, llunyà i proper alhora; potser un mar imaginat o bé el principi d’un gran horitzó. Milers de fragments perduts d’un món antic. Congostos erosionats per la solitud; pels encanteris de la pedra.
I amb veu cada cop més greu, les paraules es van anar amuntegant una sobre l’altra, una vegada i una altra, fins que donaren lloc a una seqüència mineral i ardent. La ciutat imaginada, el miratge dels espadats surant en els ulls assedegats del navegant. És, aquest tot incandescent, bellugadís i líquid, al cap i a la fi, el miratge on voldríem fondre’ns? Algú ha alçat el braç, sí, els ulls són les mans que ens empenyen al tacte, la gúbia que marca el camí de les mans. I, no són les mans les que ens revelen els desitjos? I, no són els ulls en mans dels miratges i els malsons? Què s’amaga rere cada cantonada, porta o paret? Què els diríeu si us ho preguntessin, perquè no podríeu engegar-los qualsevol cosa, anar amb evasives no serviria de res! Ben mirat ells tindrien la clau de cada pany, de cada gest i voluntat. Són, doncs, els carrerons del nostre jo, el paisatge de la nostra ànima, molts cops deserts, d’altres plens com una nit de festa, allò que hem d’afrontar. L’intangible i incert destí al qual hem de dirigir-nos per camins que mai han existit. Una xarxa que ens cobreix com una segona epidermis, com l’abraçada fabulosa de la boira que envolta els campanars o el fum verd que acompanya les mans dins la bogeria d’un rusc. És d’ells i nostre alhora, és l’ungla a punt de ser tallada, el guix que es desprèn d’una façana o l’ombra que empeny les nostres passes. El somni dibuixat, els colors alliberats i abandonats fora del nostre jo.
Jordi Solé Alòs
poeta
