El diumenge, 25 d’abril, dia del referèndum, el gravador Antoni P. Vidal va impartir un curset de gravat.
Aquesta activitat estava organitzada per Cal Talaveró de Verdú i anava adreçada als socis del fons d’Art de la galeria.
Els participants, de la mà de l’artista gravador, van prendre contacte amb diferents tècniques artístiques i van poder realitzar el seu primer gravat amb força encert.
Es va completar la jornada amb un aperitiu on hi havia productes típics de la comarca.
Després de l’experiència, desitgem que més d’un dels assistents s’animi a continuar i aprofundir en la practica del gravat.
Gràcies, a tots els participants i especialmente a la Laura i al Ferran galeristas de Cal Talaveró,per aquesta interessant iniciativa que esperem que es pugui tornar a repetir.
Sonia Berrocal, restauradora de Barcelona ha realitzat el Master: Dirección de Proyectos de Conservación-Restauración: Colecciones y Conjuntos Patrimoniales sobre una xilografia de la sèrie Construccions d'Antoni P. Vidal, gravador lleidatà i exposada recentment a la Galeria Cal Talaveró. Aquí el teniu per a tots aquells que hi esteu interessats. Gràcies a la Sonia pel seu excel·lent treball
A la Galeria Marc Font, s’inaugurà, el passat 23 de març, l’exposició MONCASSY, MESTRE DE POENT. Aquesta mostra és un homenatge a un destacat pintor lleidatà del segle XX.
L’exposició reuneix un conjunt de pintures i dibuixos que Moncassy va realitzar durant la seva dilatada carrera artística. La mostra es podrà visitar fins al dia 1 de maig.
A la inauguració, hi van assistir, entre altres persones, amics i admiradors d’aquest reconegut artista: Pere Sandoval, Antoni P. Vidal, Laura i Farran –propietaris de la galeria d’exposicions Cal Talaveró de Verdú-, Josep G. Ramos, a més de la germana del pintor.
Josep G. Ramos, pintor i amic de Moncassy, va fer la presentació de l’exposició. Amb emocionades paraules, va agrair la presència dels assistents i va recordar la figura del pintor llegint uns poemes escrits pel mateix Moncassy.
Seguidament, podeu llegir la presentació que Josep G. Ramos va fer de l’exposició.
Marc Font. Carrer Segrià, 32.
Tel. 973 280 889. Lleida
MONCASSY, UN AÑO DESPUES
(FÈLIX MARTÍN MONCASI- 26 de noviembrede 1925/ 26 de marzo de 2009)
Se me hace dificil, hablar de un amigo ausente, puesto que todo lo que diga no será nada más que un debil reflejo de luz desdibujada sobre la superficie azogada de un espejo.
Esta mañana cuando terminado de leer, cerré la contraportada de Retratos de Truman Capote, pensé que a Félix le hubiera gustado leerlo; y que si viviera, a estas horas más o menos, le estaría contando los contenidos del libro y, manteniendo el suspense. al final de nuestra charla diaria, se lo hubiera regalado. Pues de eso iban nuestros encuentros cotidianos: de libros, de recuerdos, de emociones y afectos, de ilusiones y proyectos, de arte...
Paul Klee decía a sus alumnos de la Bauhaus que escribir y dibujar son en el fondo identicos... Y nuestro amigo Moncassy era un ajemplo vivo del modelo que proponia el artista suizo. Tanto es así que en 1954 hizo su aparición en la escena artistica de esta ciudad con un poemario titulado Desnuda está mi voz, editado en lleida por por Abardía, A lo largo de su vida, Felix, fue compaginando la poesía y la pintura.
Como os decía pensaba esta mañana en nuestro amigo y despues de mas de 15 años de compartir con el pensamientos y conficencias, me daba cuenta de lo poco que sabía de él, de lo que lo que le desconocía. ¿Quién fue Moncassy?, ¿Un poeta? ¿Un pintor?...
Lo mejor será que dejemos que el mismo nos lo diga a traves de estos dos breves poemas ineditos, cais dos autorretratos.
A veces pienso,
que ya nada existe, y que somos
un sonido o un silencio
acomodado en una esquina de sombra;
una sombra
con lluvia de septiembre, con un grito
doliéndonos muy dentro,
en el desierto arenoso de una vena.
A veces pienso
que Dios está con todos
los silencios que nos hablan,
con los mismos silencios de hace siglos...
Pero a veces,
pensando en Dios y en el silencio
en las sombras y en las lluvias
de un septiembre doliéndonos muy dentro,
dudo si algo existe... Dudo
si soy solo un sonido o un silencio.
4 de diciembre de 1964
En un segundo poema dias más tarde del ultimo mes de de 1964 vuelve a definirse de la siguiente manera.
Solo soy Félix
Martín, un hombre,
un carné de identidad, de vida
ansiosa de azules madrugadas,
de violáceas protestas,
de rencores amasados en las venas
como minúsculos ríos en el cuerpo.
Tengo
un número de ocho cifras y una firma
en una pequeña cartulina. Y unos padres
y una esposa y una hija que me miran.
Cuando llego a casa por las noches
con un torrente de aviesos pensamientos
hirviendo en una tarjeta y en la mente,
todo queda en suspenso...
Pero,
en el fondo de todo,
continuo buscando
donde el agua y la tierra se conjugan
en un tierno maridaje,
donde nada encuentro.
9 de diciembre de 1964
Yo solo puedo decir que fui nada más que uno de sus amigos...
Una nova incorporació s’ha produït recentment dins del Col·lectiu d’Artistes de l’Assalt. Es tracta de la pintora Sílvia Colomina. Aquesta artista lleidatana, buscant noves formes d’expressió, s’ha endinsat en el variat i ampli procediment del gravat de la mà d’Antoni P. Vidal.
L’obra de la Sílvia, de traç enèrgic i dibuix espontani, està amarada d’ingenuïtat i misteri irevela a l’espectador l’imaginatiu món interior de l’artista.
El dissabte dia 16 de gener Marta Torres gravadora i mestra estampadora del Taller Fort va impartir a un petit i seleccionat grup de gravadors format per Rosa Permanyer, Neus Colet, Pilar Masip i Antoni P. Vidal un curs que amb el títol Fotograbado con film de fotopolímero fino para mordida al ácido i una durada de vuit hores intentava aprofundir en el coneixement del gravat i les possibilitats de la transmissió d’imatges fotogràfiques sobre diferents tipus de planxes metàl·liques especialment coure i ferro. En un ambient distés i agradable el curset transcorregué, dinar de pizza inclòs, amb bon humor i resultats més que satisfactoris. Gràcies a la Marta per la seva amabilitat i coneixements i salutacions i fins un altra a la resta del grup.
El 8 de novembre, un diumenge ventós, Nerina ens va rebre molt amablement a la seva casa de Vallvidrera. El seu marit, Jaume Pla, fou un dels gravadors catalans més importants del segle XX, especialitzat en punta seca i burí. A més d’excel•lent gravador, fou el creador i impulsor de l’editorial la Rosa Vera, un destacat referent en la difusió de llibres de bibliòfil en els anys 50. Una altra de les activitats en què destacà Jaume Pla fou en l’escriptura. El volum Técnicas del grabado calcográfico y su estampación ha estat el llibre de capçalera de molts gravadors actuals, entre els quals em compto. La Nerina, amb una memòria i una lucidesa envejables, ens explicà alguns detalls i anècdotes de l’ambient artístic i literari de l’època de les edicions de la Rosa Vera. D’altra banda recomano la visita a la pàgina web de Jaume Pla, http://www.jaumepla.info/index.htm, on es pot trobar informació sobre la seva vida i obra com a gravador, pintor i escriptor. Agraïm molt sincerament a la Nerina la seva hospitalitat i amable acollida.
El dissabte, 3 d’octubre, el gravador Antoni P. Vidal va impartir un minicurs de gravat.
Aquesta activitat estava organitzada per la galeria d’art Cal Talaveró de Verdú i el club de cultura TR3SC. El motiu del curset estava relacionat amb l’actual exposició de Cal Talaveró, Construccions, d'Antoni P. Vidal oberta fins al 25 d’octubre.
Els participants, de la mà de l’artista gravador amb taller de gravat a Lleida, van prendre contacte amb aquesta tècnica artística i van poder realitzar el seu primer gravat amb força encert.
Es va completar la jornada amb una visita guiada per la població de Verdú i un magnífic berenar-sopar amb productes típics de la comarca.
Després de l’experiència desitgem que més d’un dels assistents al curset s’animi a desenvolupar i aprofundir en el coneixement del gravat.
Gràcies a tots, participants i organitzadors, per la col·laboració i simpatia.
Escrit del poeta Jordi Solé Alòs al voltant de l'obra d'aquesta exposició
Que el teu pinzell
afuselli l’arbre que perd les fulles
i de les rels, les branques
i els troncs buits, en neixin
marcs tortuosos
Carrer amunt, cada paret, cul de sac o racó profund s’envolava dolçament però, de manera terriblement imparable. Trebols capgirats i fins a grans tones de runa, moguts per una força vinguda de no se sap on, arribaven amb fantàstics remolins dels indrets més allunyats i polsosos. On hi havia hagut una plaça oberta i clara, ara s’hi alçava un casalot fosc plantat vora la seva ombra gegantina. Camins sencers, amb els seus destins i les seves dreceres perdudes, s’esberlaven sota els crits de les boques, els ulls i els punys. Els rius de fang que corrien pels marjals, aviat emmudiren en forma de maons vermells i merlets altíssims des d’on s’abastava tot aquell engranatge opac. Bigues, teules i encara més fang, contorsionats en una dansa de nusos, estelles i antigues rieres de saba vella. I ben amunt, atrapat per gorges estretes, un sostre escumejant, llunyà i proper alhora; potser un mar imaginat o bé el principi d’un gran horitzó. Milers de fragments perduts d’un món antic. Congostos erosionats per la solitud; pels encanteris de la pedra.
I amb veu cada cop més greu, les paraules es van anar amuntegant una sobre l’altra, una vegada i una altra, fins que donaren lloc a una seqüència mineral i ardent. La ciutat imaginada, el miratge dels espadats surant en els ulls assedegats del navegant. És, aquest tot incandescent, bellugadís i líquid, al cap i a la fi, el miratge on voldríem fondre’ns? Algú ha alçat el braç, sí, els ulls són les mans que ens empenyen al tacte, la gúbia que marca el camí de les mans. I, no són les mans les que ens revelen els desitjos? I, no són els ulls en mans dels miratges i els malsons? Què s’amaga rere cada cantonada, porta o paret? Què els diríeu si us ho preguntessin, perquè no podríeu engegar-los qualsevol cosa, anar amb evasives no serviria de res! Ben mirat ells tindrien la clau de cada pany, de cada gest i voluntat. Són, doncs, els carrerons del nostre jo, el paisatge de la nostra ànima, molts cops deserts, d’altres plens com una nit de festa, allò que hem d’afrontar. L’intangible i incert destí al qual hem de dirigir-nos per camins que mai han existit. Una xarxa que ens cobreix com una segona epidermis, com l’abraçada fabulosa de la boira que envolta els campanars o el fum verd que acompanya les mans dins la bogeria d’un rusc. És d’ells i nostre alhora, és l’ungla a punt de ser tallada, el guix que es desprèn d’una façana o l’ombra que empeny les nostres passes. El somni dibuixat, els colors alliberats i abandonats fora del nostre jo.
