Escala de colors,
Música del silenci.
La
composició plàstica, com la musical, segueix un codi, i un ritme, un tempo, una
harmonia... tanmateix, ara decideixo que la composició és una circumstància:
allò que tens a mà, el material o color (el que sigui) passa a ser fragment
d’una suite d’idees, que misteriosament es connecten, i en efecte dominó:
COMPOSICIÓ.
El gravat,
llenguatge del silenci, com el dibuix i la pintura. Són instants fugaços de
concentració on només es pensa en: traç, línia, color... però de forma
disciplinada (encara que no ho sembli). Quan faig un traç amb la barra
litogràfica penso: traç, línia.. res més. En silenci i amb mi mateixa. De
fons... música que em serveix de pauta per executar les idees. El resultat no
importa, però no és del tot cert, la peça ha de funcionar, tal i com vaig
aprendre.
La suite,
fragments de colors però unitaris: estampes de colors càlids, després freds,
punta seca... són l’argument, el so canvia d’intensitat i color, i espero
aconseguir algun moment àlgid.
Tot això
penso aquests dies que he estampat, bé, feia dies que llegia sobre el tema...
Gravat a
quatre mans, els colors no els trio jo, així la sorpresa és major, la intriga i
la tensió (la música també explica aquest sentiment).
M’he sentit
directora d’orquestra, portava els meus dibuixos en una partitura i recreava
que creava. Així, en queda el debut, i després l’oblit.
Sílvia Colomina
***
Heinrich Ignaz Franz Biber,
utilitzà amb virtuosisme l’scordatura, afinació aconvencional de les cordes del
violí.
Dóna gust veure treballar
a la Sílvia. La barreta o el llapis litogràfic, a les seves mans guixen i es
trenquen sota la pressió dels seus dits. Pura energia i concentració!
El dibuix impulsiu i
enèrgic sorgeix màgic i ràpid, la ingenuïtat evident, t’arriba al cor.
Silvia, quins colors
posem?
Els colors, taques aquí i
allà en un desordre intencionat són el contrapunt a la duresa de la línia, notes, notes de
color en un pentagrama inventat.
Antoni P. Vidal
Sílvia
Colomina
Exposició: de
l'1 al 26 de febrer de 2013
